Inici

monument | història

La història del castell d’Alaquàs, declarat Monument Històric i Artístic el 26 d’abril de 1918 i Bé d’Interès Cultural l’1 de desembre de 1999, i el solar on s’ubica comprèn, segons els últims estudis realitzats, prop de set segles en què ha sigut testimoni del pas del temps.

El senyoriu d’Alaquàs va passar al llarg del segle XIV per unes quantes mans, les de la família Soler, les dels Escrivà i a partir de 1373 les dels Vilaragut, que van mantindre el senyoriu fins a la seua venda en 1458 als Aguilar. Restes de l’antiga casa senyorial del segle XIV van ser trobats en l’excavació arqueològica duta a terme en 2006 en l’interior del castell, en concret la seua àrea de servei i producció de vi, amb les restes d’un celler i trull.

L’actual castell d’Alaquàs és el resultat d’un gran projecte constructiu datat a principis del s. XVI. L’estructura principal, i amb ella la totalitat de l’espai construït en les seues diverses plantes, es conclou en el propi segle XVI encara que amb certes modificacions respecte al pla d’obra inicial.

La seua construcció es va veure precedida d’una profunda explanació d’una àrea urbana consolidada des del segle XIV i amb ella l’antiga casa senyorial. L’objectiu va ser el d’emprendre una gran reforma urbana que aspirava no sols a la construcció del castell, sinó també a l’edificació del què anys més tard serà l’església parroquial. Qui va ser el promotor d’aquest projecte i cap a quines dates el va iniciar? L’última senyora d’Alaquàs del s. XV va ser Margarita de les Velles, que va iniciar el seu senyoriu l’any 1489 i el va finalitzar l’any 1500. Margarita, filla d'un mercader procedent de Pisa, era la segona esposa del senyor d’Alaquàs Jaume Garcia d’Aguilar i en els onze anys del seu senyoriu va aconseguir sanejar les finances familiars i concentrar el patrimoni de les famílies mercantils dels Velles i Amalrich i el de la família senyorial dels Aguilar.

Des de 1500 i fins a 1543 el senyoriu va estar en mans de Jaume García d’Aguilar, nét de l’altre Jaume. Aquest personatge va ser un dels nobles més acabalats del regne, casat en 1501 amb Isabel Joan de Torres, de la que va obtindre un fort dot i en 1506 va heretar tots els béns del seu sogre Berenguer Martí de Torres. Aquestes fortes injeccions de diners van poder ser l’origen de la construcció del castell.

Les dades arqueològiques pareixen estar en la línia d’aquests fets, per la qual cosa ara sabem que el castell es va construir durant el senyoriu de Jaume García d’Aguilar i Martí de Torres a l’inici del segle XVI.

A Jaume García de Aguilar i Amalrich, el va succeir el segon fill Gaspar, el seu hereu universal. Melchor era el segon cridat al Vincle establert per son pare, i el primogènit Berenguer Martí de Torres de Aguilar en tercer lloc. Gaspar va morir el 25 de gener de 1584, i com que no tenia fills i tant Melchor com Berenguer havien mort també sense descendència, la que tenia que ser cridada a la successió segons el vincle, era la seua germana Gerònima, segona en ordre de naixement dels quatre germans. Però aquesta havia faltat el 17 de juny de 1564, per lo que l'hereu va ser directament el seu fill Joan Pardo de la Casta qui sorprenentment va prendre possessió del Senyoriu al dia següent de la mort del seu oncle Gaspar. Es a dir, el 26 de gener de 1584.

Durant els primers anys del segle XVII, els Pardo de la Casta van veure com la seua situació socioeconòmica anava en descens, van trobar com a eixida el servei a la monarquia mitjançant la carrera militar en els territoris amb presència espanyola, com el del Ducat de Milà. Félix Pardo de la Casta, hereu de les propietats d’Alaquàs, prompte es va integrar en la ciutat de Cremona i poc de temps després d’arribar es va casar amb Margherita de Lodi, filla d’una de les famílies riques de la regió. El senyor Félix va ser governador de Cremona durant tretze anys i, gràcies al seu matrimoni i al seu càrrec, va ocupar un lloc rellevant en la ciutat, esdevenint un important mecenes artístic que, finalment, va consolidar a Cremona la branca italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.

A diferència dels seus familiars que li havien precedit, Félix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Espanya. Va morir en 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent als seus hereus els drets sobre el senyoriu d’Alaquàs que, d’aquesta manera va quedar unit a la família italiana i gestionat mitjançant administradors amb plens poders fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals en el segle XIX.

Pots veure el resum dels senyorius d'Alaquàs ací: Senyorius d'Alaquàs

A partir de 1918, a la fi dels senyorius, es va iniciar un procés d’espoli del castell per a aprofitar els seus materials, principalment la seua fusta, com a element merament comercial. La resposta social va ser immediata, els intel•lectuals empraren tots els seus esforços per a impedir aquesta aberració; gràcies a les gestions de Marià Benlliure, a través de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, s’aconseguia que el 26 d’abril el rei Alfons XIII firmara una Reial Orde segons la qual el castell d’Alaquàs era declarat per a la seua salvaguarda Monument Històric i Artístic Nacional.

En 1922 es va publicar per part del Centre de Cultura Valenciana el llibre, “El palau senyorial d’Alaquàs” de José Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador on s’arreplega el primer estudi multidisciplinari que simbolitza la consecució de la declaració com a Monument Històric i Artístic del Castell. A pesar d’això, l’any 1928, i de manera clandestina, es va produir el derrocament parcial de la torre nord-oest.

Durant els primers anys del segle XX el castell pertany a diversos propietaris, fins que la primera corporació democràtica de l’Ajuntament d’Alaquàs a l’abril de 1979, presidit per Albert Taberner, va impulsar i va iniciar un llarg procés que tenia com a objectiu la recuperació del castell com a espai públic.

En 1999, l’Ajuntament d’Alaquàs va iniciar les gestions necessàries per a definir l’ús públic del castell, amb independència de la titularitat, com a portaveu de les peticions ciutadanes i de la totalitat dels col•lectius ciutadans d’Alaquàs que el senten i sentien com a propi. Aquestes gestions van estar acompanyades per un intens debat social amb els més importants referents socials i polítics de la comarca per a aconseguir que un dels monuments més importants de la Comunitat Valenciana i un singular referent en l’arquitectura del renaixement civil valencià i de tota Espanya estiguera a total disposició dels ciutadans i ciutadanes, que passaren a ser els vertaders propietaris.

En el Ple de la Corporació del 13 de juny de 2002 es va produir l’aprovació de l’expropiació del castell i la sol•licitud a la Generalitat Valenciana de l’aprovació per a poder ocupar urgentment el castell.

El Consell de la Generalitat va donar la seua aprovació el 19 de novembre del mateix any. El 3 de gener de 2003, amb el suport i l’aprovació de totes les administracions públiques, l’Ajuntament va aconseguir l’ocupació del monument, moment que va suposar un esdeveniment històric de gran transcendència, ja que després de segles de propietat privada, el monument històric més emblemàtic de la nostra ciutat passava a les mans dels ciutadans i ciutadanes d’Alaquàs.

El 28 de febrer de 2003 es van obrir al públic per primera vegada les portes del castell a tots els ciutadans i ciutadanes, iniciant així una nova etapa, esdevenint un dels principals centres culturals de la Comunitat Valenciana. En pocs temps, van ocupar les principals sales, les exposicions de pintura, escultura i fotografia del moment, així com en el seu claustre, on es va realitzar una extensa i important programació teatral i musical.

La Corporació va iniciar immediatament les tasques per a la redacció del Pla Director del Monument i el Projecte de Rehabilitació i Restauració. Per a això es va formar un grup multidisciplinari d’experts i tècnics qualificats que van realitzar les labors d’estudi arqueològic, d’avaluació dels enteixinats i els elements ceràmics, estudi històric, etc.

L’Ajuntament d’Alaquàs va aprovar el Projecte de Rehabilitació el 25 d’agost de 2005, iniciant els treballs per a la seua execució que van finalitzar el 19 de març de 2007.

El passat 28 de febrer de 2013 es va celebrar el 10 aniversari de la seua recuperació i obertura pública, amb una gran participació de la societat i amb nombroses activitats culturals per a celebrar l’efemèride.


TEXT LEGAL Pare Guillem, 2 .. 46970 .. Alaquàs .. València .. Telf: 961 12 28 28 .. Fax: 961 12 28 29 .. Email: castell@alaquas.org