La història del Castell d’Alaquàs, declarat Monument Històric i Artístic el 26 d’abril de 1918, comprén segons els últims estudis realitzats, cinc segles en què ha sigut testimoni de l'esdevenir de la història.
Història que comença amb la família Vilaragut, que va tindre el senyoriu d’Alaquàs des de 1373 durant quasi cent anys i que, segons les restes trobades pels arqueòlegs, va residir en una primera edificació construïda al segle XIV. Diversos propietaris van tindre la possessió del senyoriu al llarg dels següents anys, fins que en les primeres dècades del segle XVI, D. Jaime Garcia d’Aguilar, cap d’una família de juristes que ocuparen càrrecs rellevants durant l’època del rei Joan II, prengué possessió a la plaça d’Alaquàs (1501).
Durant el segle XVI, gràcies a l’increment en les rendes de la família, es construeix el Castell-Palau dels Aguilar, hui Castell d’Alaquàs, quedant dissenyada la visió general del Castell que ens ha arribat de l’estructura tant exterior com interior. L’alçat queda configurat en quatre plantes: la planta baixa amb un dels pocs patis del Renaixement civil valencià, l’entresòl amb uns enteixinats de diferents acabats en cadascuna de les sales, la planta principal o noble on instal•len uns dels més importants conjunts de paviment ceràmic, una part molt important d’aquest realitzat a Alaquàs, els més elaborats enteixinats del Castell, i l’últim nivell amb una terrassa.
A la mort de D. Jaime Garcia, el senyoriu passa en herència als seus fills barons quedant a mans de Lluís Pardo de la Casta, nét de D. Jaime, en quedar com únic hereu.
Durant els primers anys del segle XVII, els Pardo de la Casta, veien com la seua situació socioeconòmica anava en descens, van trobar com a eixida el servei a la monarquia mitjançant la carrera militar als territoris en presència espanyola, com el del Ducat de Milà. Fèlix Pardo de la Casta, hereu de les propietats d’Alaquàs, prompte es va integrar a la ciutat de Cremona i, poc després d’arribar, es va casar amb Margherita de Lodi, filla d’una de les famílies riques de la regió. D. Fèlix fou governador i castellà de Cremona durant tretze anys i, gràcies al seu matrimoni i al seu càrrec, va ocupar un lloc rellevant a la ciutat, convertint-se en un important mecenes artístic que, finalment, consolida a Cremona la branca italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.
A diferència dels seus familiars que l’havien precedit, Fèlix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Espanya. Va morir en 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent al seus hereus els drets sobre el senyoriu d’Alaquàs que, d’aquesta manera, quedarà unit a la família italiana gestionant-la mitjançant administradors amb plens poders, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
A partir del segle XX, la propietat del Castell va passar per diversos titulars. Entre ells, destaca la figura de Julio Giménez Lorca, que en 1911 és el propietari del Castell d’Alaquàs anunciant-se en 1918 l’enderrocament del Castell per aprofitar els seus materials, principalment la fusta com a element merament comercial.
La resposta social fou immediata, els intel•lectuals empraren tots els seus esforços per a impedir aquesta aberració; gràcies a les gestions de Mariano Benlliure que, a través de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, aconseguia que el 26 d’abril el Rei Alfons XIII signara una Reial Ordre segons la qual l’edifici era declarat per a la seua salvaguarda, Monument Històric i Artístic. En 1922 es publicà per part del Centre de Cultura Valenciana el llibre, El Palacio Señorial de Alacuás de José Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador en què es recull el primer estudi multidisciplinar que simbolitza la consecució de la declaració com a Monument Històric i Artístic del Castell. Tot i això, l’any 1928, i de manera clandestina, es va produir l’enderrocament parcial de la torre nord-oest.
Durant els primers anys del segle XX el Castell és propietat de Vicente Gil Roca que en morir el deixa en herència a la seua família en diferents particions, que progressivament va adquirint la família Lassala, de molta rellevància a València, fins que en 1940 adquireixen la totalitat de la propietat. Bernardo Lassala, destacat membre d’aquesta família, arriba a desenvolupar el càrrec de President de la Diputació Provincial, convertint-se en uns del principals referents del franquisme valencià.
El primer Ajuntament democràtic en abril de 1979, presidit per Albert Taberner, i amb el seu impuls, inicià un llarg procés que tenia com a objectiu la recuperació del Castell com a espai públic, i es va exigir a la família Lassala un horari mínim d’obertura al públic i es plantejà ja la primera hipòtesi de compra del Castell per part de l’Ajuntament. Coincidint amb aquest procés i amb el quart centenari de la construcció del Castell, es van dur a terme diferents actes commemoratius: destaquem que en 1982 es va col•locar la placa del quatre-cents aniversari i es reedità el llibre de José M. Manuel Cortina Pérez El Palacio Señorial de Alacuás, en aquesta ocasió, complementat per un detallat estudi històric d’Enric Juan Redal, historiador i important estudiós de la història d’Alaquàs.
En 1999, l’Ajuntament d’Alaquàs inicia les gestions necessàries per definir l’ús públic del Castell amb independència de la titularitat com a portaveu de les peticions ciutadanes i de la totalitat dels col•lectius ciutadans d’Alaquàs que el senten com a propi. Aquestes gestions van estar acompanyades per un intens debat social amb els més importants referents socials i polítics de la comarca, per aconseguir que un dels monuments més importants de la Comunitat Valenciana i un singular referent en l'arquitectura del Renaixement Civil Valencià i de tota Espanya, estiguera a total disposició dels ciutadans i ciutadanes, convertint-se en els verdaders propietaris.
En el Ple de la Corporació del 13 de juny de 2002 es produeix l’aprovació de l’expropiació del Castell i la sol•licitud a la Generalitat Valenciana de l’aprovació per a poder ocupar urgentment el Castell. El Consell de la Generalitat davall la presidència de José Luis Olivas dóna la seua aprovació el 19 de novembre. El 3 de gener de 2003, amb el suport i l’aprovació de totes les administracions públiques, l’Ajuntament aconsegueix l’ocupació del monument que va suposar un esdeveniment històric de gran transcendència i, després de segles de propietat privada, el monument històric més emblemàtic de la nostra ciutat passava a mans de les alaquaseres i els alaquasers.
El 28 de febrer de 2003 s’obriren al públic per primera vegada les portes del Castell a tots els ciutadans i ciutadanes, iniciant-se així una nova etapa com un dels principals centres culturals de la Comunitat Valenciana.
En breu, van ocupar les principals sales les exposicions de pintura, escultura i fotografia del moment. “Picasso al Castell” fou la mostra que inaugurà la sèrie de grans exposicions, complementada amb una programació teatral i musical, com l'audició del Stradivarius el Cremonese de 1715 cedit excepcionalment per Cremona, ciutat agermanada amb Alaquàs.
La Corporació inicia immediatament les tasques per a la redacció del Pla Director del Monument i el Projecte de Rehabilitació i restauració. Per a això es compon un grup multidisciplinar d'experts i tècnics qualificats que realitzen les labors d'estudi arqueològic, d'avaluació dels enteixinats i els elements ceràmics...
L’Ajuntament d'Alaquàs aprovà el Pla Director en el Ple del 27 de maig i, posteriorment, el Projecte de Rehabilitació el 25 d'agost de 2005, iniciant els treballs per a l’execució, hui finalitzats el 19 de març de 2007.
