QR02 Historia

En 1238 el territori d’Alaquàs va ser lliurat per adjudicació del Rei Jaume I a Bernat de Castelló, segons el Llibre de Repartiment, tot i que dies després va canviar de paréixer i el va donar a Ponce de Soler. Més tard, al llarg del segle XIV, el senyoriu d’aquesta localitat va passar per unes quantes mans: les dels Escrivà, i a partir de 1373 les dels Vilaragut, que van mantindre el senyoriu fins a la seua venda en 1458 als Aguilar.

La seua construcció es va veure precedida d’una profunda explanació d’una àrea urbana consolidada des del segle XIV i amb ella l’antiga Casa Senyorial. L’objectiu va ser el d’emprendre una gran reforma urbana que aspirava no sols a la construcció del castell, sinó també a l’edificació de què anys més tard serà l’església parroquial. Claustro-Galeria Superior C.JPG

Des de 1500 i fins a 1543 el senyoriu va estar en mans de Jaume García d’Aguilar i Almarich. aquest personatge va ser un dels nobles més acabalats del regne, casat en 1500 amb Isabel Joan de Torres, de la que va obtindre un fort dot i en 1506 va heretar tots els béns del seu sogre Berenguer Martí de Torres. Les fortes injeccions de diners van poder ser l’origen de la construcció del castell.

Les dades arqueològiques pareixen estar en la línia d’aquests fets, per la qual cosa ara sabem que el castell es va construir sota el senyoriu de Jaume García d’Aguilar i Almarich a inicis del segle XVI. Es va edificar cap a Orient, on naix el sol.

El castell es va començar a construir per Jaume García Aguilar però la part més important de la construcció i la probable finalització la va fer Gaspar García d’Aguilar, el seu fill.

A Jaume García d’Aguilar i Amalrich va succeir el seu segon fill Gaspar, el seu hereu universal. Melcior era el següent cridat al vincle establert per son pare i el primogènit Berenguer Martí de Torres d’Aguilar, en tercer lloc. Gaspar va morir el 25 de gener de 1584 sense descendència, de la mateixa manera que Melcior i Berenguer.

Joan Pardo de la Casta, Alcalde del regne de València i persona que per les seues idees austracistes es va exiliar a Barcelona després de la batalla d’Almansa i va morir en aquella ciutat defenent la forma de govern pactista propi de la Corona d’Aragó.

És l’últim senyor d’Alaquàs del segle XVII. El senyoriu passarà molt més tard als hereus de Félix Pardo de la Casta (cap al 1773).

Joan Pardo de la Casta va organitzar una de les últimes grans acadèmies de les lletres: Acadèmia a las Señoras, de 1698.

L’expulsió de la comunitat morisca en 1609 va tindre conseqüències econòmiques importants en tot el Regne i també a Alaquàs. A partir d’aleshores, els Pardo de la Casta van veure com la seua situació socioeconòmica anava en descens i van trobar com a eixida el servei a la monarquia per mitjà de la carrera militar. No va ser fins a l’arribada de Baltasar Pardo de la Casta, tercer en el Marquesat, quan la família va poder refer-se i recuperar el seu prestigi. El Ducat de Milà va ser la destinació de Félix Pardo de la Casta, hereu de les propietats d’Alaquàs, prompte es va integrar en la ciutat de Cremona i poc de temps després d’arribar es va casar amb Margherita de Lodi, filla d’una de les famílies riques de la regió. El senyor Félix va ser governador de Cremona durant tretze anys i gràcies al seu matrimoni i a càrrec seu, va ocupar un lloc rellevant en la ciutat, convertit en un important mecenes artístic que va consolidar la branca italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.

A diferència de les famílies que l’havien precedit, Félix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Espanya. Va morir en 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent en la seua herència els drets sobre el senyoriu d’Alaquàs que, d’aquesta manera va quedar unit a la família italiana i gestionat per mitjà d’administradors amb plens poders fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals en el segle XIX.

L’intent de venda en 1918 per a aprofitar els seus materials, principalment, la seua fusta, com a element comercial, va provocar una resposta social immediata i el col·lectiu intel·lectual va emprar tots els seus esforços per a impedir aquesta aberració. Gràcies a les gestions de Marià Benlliure, a través de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, s’aconseguia que el 26 d’abril de 1918 el Rei Alfons XIII firmara una Reial Ordre segons la qual el castell d’Alaquàs era declarat per a la seua salvaguarda Monument Històric i Artístic Nacional.

En 1922 es va publicar per part del Centre de Cultura Valenciana el llibre “El palau senyorial d’Alaquàs” de José María Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador on es recull el primer estudi multidisciplinari que simbolitza la consecució de la declaració com a Monument Històric i Artístic. A pesar d’això, l’any 1928, i de manera clandestina, es va produir el derrocament parcial de la torre nord-oest per part del propietari del castell.

Durant els primers anys del segle XX aquesta fortalesa és propietat de diferents persones, fins que el primer Ajuntament democràtic a l’abril de 1979, presidit per Albert Taberner, va impulsar i va iniciar un llarg procés que tenia com a objectiu la seua recuperació com a espai públic.

L’Ajuntament d’Alaquàs va iniciar les gestions necessàries per a definir l’ús públic del castell en 1999. Els tràmits van estar acompanyats per un intens debat social amb els més importants referents socials i polítics de la comarca per a aconseguir que un dels monuments més importants de la Comunitat Valenciana i un singular referent en l’arquitectura del renaixement civil valencià i de tota Espanya estiguera a total disposició de la ciutadania, esdevenint la verdadera propietària. A més en aquest mateix any, l’1 de desembre va ser catalogat com Bé d’Interés Cultural.

En el Ple de la Corporació del 13 de juny de 2002 es va produir l’aprovació de l’expropiació del castell i la sol·licitud a la Generalitat Valenciana per a poder ocupar-lo urgentment. El Consell de la Generalitat va donar la seua conformitat el 19 de novembre d’aquest mateix any.

El 3 de gener de 2003, amb el suport i l’aprovació de totes les administracions públiques, l’Ajuntament va aconseguir l’ocupació del monument, moment que va suposar un esdeveniment històric de gran transcendència, ja que després de segles de propietat privada, passava a les mans dels ciutadans i ciutadanes.

Més tard, el 28 de febrer de 2003 es van obrir al públic per primera vegada les portes del castell, iniciant-se així una nova etapa i convertint-se en un dels principals centres culturals de la Comunitat Valenciana. En poc de temps van ocupar les principals sales d’exposicions de pintura, escultura i fotografia del moment, així com en el seu claustre, on es va realitzar una extensa i important programació teatral i musical.

La Corporació va iniciar immediatament les tasques per a la redacció del Pla Director del Monument i el Projecte de Rehabilitació i Restauració. Per a això es va formar un grup multidisciplinari de persones expertes i tècniques qualificades que van realitzar les labors d’estudi arqueològic i històric, d’avaluació dels teginats i dels elements ceràmics.

L’Ajuntament d’Alaquàs va aprovar el Projecte de Rehabilitació el 25 d’agost de 2005, iniciant els treballs per a la seua execució i que van finalitzar el 19 de març de 2007.

Al llarg de la història del castell cada un dels espais han vist modificades les primitives i desactualitzades funcions. A continuació en cada una de les plantes observarem eixos canvis. En el seu moment aquest edifici va arribar a ser un palau senyorial on vivia la classe alta d’Alaquàs, també una fàbrica d’estores i un espai on se celebraven banquets de bodes.

 

  • Fes click ací per a àudio guia amb llenguatge de signes.
  • Àudio-guia: